Fa molts i molts dies que no escric, em pensava que ara a l'estiu em seria més fàcil però bé, no ho he aconseguit! actualitzo per explicar-vos que he tornat a reemprendre un dels meus entreteniments de tota la vida, fer bijuteria! de petita ja en feia, de fet pensava que acabaria fent belles arts, però la vida em va dur per un altre camí. Tot i això durant els anys més o menys sempre n'he anat fent, i ara, doncs m'he decidit a introduir les meves grans "joies" (en sentit literal i no) de ple a les xarxes socials, sí! d'aquesta manera, com que encara estic estudiant (ja sabeu com està l'economia de la majoria d'estudiants...) a veure si faig córrer la veu i em surt algun encarrec! :)
M'he creat un facebook, si voleu us podeu fer admiradors, hi vaig penjant regularment fotos de les meves peces:
I per últim, dir que perquè vegeu una miqueta el que he anat fent penjo un vídeo recull de fotografies de les meves creacions :) ah! s'accepten comentaris i suggerències i si per casualitat us agrada alguna coseta... em fareu molt feliç! hehe PASSA-HO! (l'enllaç del facebook i del bloc! :p)
Avui em ve de gust parlar altre cop de publicitat, si un dia vaig escriure sobre la campanya de Carrefour sobre les patates ara aprofitaré per exposar una informació que fa dies que em ronda pel cap. Tot va començar quan va arribar a les meves mans un enllaç d'un bloc que es diu Gastronomía & Cía, en un dels articles parlava d'Actimel, i no pas bé, precisament.
Resulta que una associació d'Alemanya, Foodwatch, que s'encarrega de vetllar pels interessos i drets dels consumidors del país ha criticat Actimel. Aquesta entitat realitza estudis i investigacions per donar a conèixer les males pràctiques referents a l'alimentació, la seva composició, les estafes, enganys, etc. Per tal de denunciar les "mentides" que es veuen per la televisió i que, d'una manera o d'una altra, perjudiquen el consumidor, aquesta entitat ha creat el Premi a la mentida publicitària més insolvent. Una idea que, per cert, trobo molt encertada, ja està bé que algú posi els punts sobre les "is" i més en temes d'alimentació!
El guardó ha estat atorgat a Danone, sí, DANONE, per què? doncs perquè segons Foodwatch la campanya publicitària que es fa sobre Actimel, un dels productes més valorats de Danone, és enganyosa. Anem al centre de la polèmica, l'eslògan del producte és "Actimel activa les teves defenses", Foodwatch diu que Actimel no protegeix de les malalties i, tot i que sí que reforça el sistema immunològic, no ho fa amb tanta eficàcia com ho pot fer un iogurt dels de sempre, els tradicionals. Per altra banda, l'associació també comenta que el preu del producte és fins a quatre vegades més car que un iogurt i a més, conté molt més sucre. Finalment, Foodwatch conclou dient que la campanya sana que gira entorn Actimel és pura fantasia. És important destacar que el veredicte d'aquest premi s'ha fet per votació popular a través del web de l'associació i que el producte d'Actimel va guanyar per una majoria absoluta de 35.000 votacions. A més, i com es pot imaginar, el Grup Danone no ha acceptat les crítiques ni el guardó i ha iniciat diverses campanyes informatives per contrarrestar el que foodwatch deia sobre ells. El curiós del cas és que no és únicament Actimel que rep denúncia de publicitat enganyosa, sinó que altres productes d'aquesta empresa, com per exemple les natilles, el iogurt Activia, l'actual Compensa, i altres productes, formen un conjunt que estan en el punt de mira i creen el dubte de si realment están transmetent una informació certa i "científicament provada". Penso que amb la salut no es juga, i l'alimentació és un punt clau, així que abans de consumir qualsevol d'aquests productes que ens anuncien que porten tantes vitamines, que tant calci, i elements miraculosos que ens faran créixer o ser immunes a qualsevol malaltia... ens parem a pensar, igual com en les dietes, que no hi ha aliments miraculosos.
P.D: circula per internet un c/e sobre Actimel i els perjudicis que pot tenir per al cos, no sóc metge, per aquest motiu no el comentaré, però si us ve de gust estar entretinguts una estona podeu llegir aquí alguns comentaris i el correu mateix!
Se que vaig dir que el proper post seria per parlar de tv3 i la problemàtica a les illes, però si de cas ja ho faré en un altre moment. Avui penso que em convé desfogar-me una mica i fer una valoració d'aquests mesos vivint a Barcelona, perquè han servit d'alguna cosa, tot i que han estat massa breus! perquè es mereix un acomiadament.
Per què quan comences a sentir-te a gust en un lloc has de marxar? llei de murphy o llei de vida, però sempre passa! Pensaré positivament, ara es tanca una porta, potser una etapa, i els canvis fan por, però he de ser optimista, per això aniré fent memòria del que ha estat aquest temps per Barna, algunes cosetes sí que he fet i he après, moltes se m'han quedat per fer, però bé, ja hi haurà temps! el que sí que he fet és perdre'm amb el metro, equivocar-me de direcció i pensar-me que havia d'esperar a l'última parada per baixar..., anar al teatre a veure el musical Sweeney Tood, concert de Menaix a Trua a Luz de Gas, sopar a Ginos, sopar a El racó de la bruixa amb el Pere i la Clara!, veure en directe programa d'en Toni Clapés "Versió rac1", veure en directe el programa d'en Gaspar Hernández "L'ofici de viure", enviar currículums i més currículums (moltes respostes amb bons comentaris, però cap amb una proposta de feina...), veure en directe el programa de la Marta Alonso i Flora Saura "Hem de parlar" (sense la Flora perquè està de baixa), assistir a la conferència de la Mònica Terribas per parlar sobre la situació de Tv3 a les Illes al Col.legi d'Advocats de Bcn, veure l'exposició L'art de l'engany al Palau Robert, buscar i trobar la botiga Outlet del Desigual (una decepció, no hi ha "gangues"), passejar per les rambles el dia de Sant Jordi, veure la final de la Champions des de Plaça Catalunya, veure des de fora la Sagrada Família, assistir a una sessió del FICMA (Festival Internacional de Cine del Medi Ambient), veure l'hospital de Sant Pau, conèixer el camí des de Plaça Catalunya a casa (sense perdre'm), conviure compartint pis, anar a Ikea dues vegades sense comprar tota la botiga, retrobar-me amb una amiga de colònies que feia més de 10 anys que no veia, fer nous amics i amics d'amics, saber conviure amb l'angoixant i estressant ritme de Barcelona (per sort no m'hi he hagut de submmergir massa, però al principi em va costar...), sopar al nou restaurant super fashion de Danone, descobrir la botiga d'stocks del Natura, passejar per l'Illa, fer una mica de feina de la uni (poca, però una mica sí), anar al Sur Cafè i enterar-me a través d'un guiri que Michael Jackson havia mort, saber que és la Plaça Tetuan, fer el trasllat del pis amb un carro d'un super baixant a tota velocitat per Avinguda Tarradellas, i el més important, i que mereix que ho posi en negreta, aprendre la vida que hi ha dins de l'emissora Rac1!!: formar part durant 4 mesos del programa presentat per Elisenda Camps "Tot és possible", perquè realment m'ha fet veure que TOT ÉS POSSIBLE si ho volem! sortir dos dies en antena (minuts de glòria!!), adonar-me que hi ha persones que no tenen altra feina a fer que manar-nos feina a nosaltres (les becàries que ens passem el dia buscant respostes i més respostes!), i que per molta gent, la ràdio és una bona amiga, malauradament potser la única. Veure i tenir ben a prop grans "estrelles" radiofòniques de la casa (la primera setmana quasi em moro, quanta gent coneguda!), conèixer bons professionals, aprendre, desidealitzar els mitjans idealitzats, adonar-me que tinc les qualitats i coneixements per poder estar en algun lloc de treball dels "mitjans grans", adonar-me que no tot és tan fàcil i que s'ha de treballar sense parar per aconseguir el que vols, entendre com funciona aquest "mundillo"... buf! i seguiria, però potser ja m'estic passant! la qüestió és que se m'ha fet curta la meva estança aquí i que tinc el pressentiment que tard o d'hora hi tornaré, de visita o per feina, mai se sap, però penso que els primers passos perquè el meu camí radiofònic continui fluint s'han anat traçant cap a bon port durant aquest temps. El temps dirà! i la meva veu també ;) gràcies a tots els que heu compartit amb mi, d'una manera o d'una altra, la meva vida aquí, presencialment o a distància (telepàticament, a través de facebook, msn, telèfon, bloc...), per estar-hi en els bons moments però també en els dolents, perquè també n'hi han hagut! i ja paro, la vida em dirà on he d'anar a parar, perquè jo encara no ho tinc clar del tot! bona nit i fins la propera! :)
Aprofito 5 minuts lliure que tinc per penjar un vídeo emès avui al programa Tvist on s'explica tota la polèmica sorgida arran de la "no emissió" de TV3 a les Illes. Vaig assistir a una conferència de Mònica Terribas on també ho va expliar tot molt clar per evitar la desinformació i els malsentesos. Quan acabi els examens us ho explico. fins la propera!
Revisant els correus electrònics que rebo n'he vist un que m'ha semblat interessant, no només m'ha interessat sinó que m'ha sorprès, parla sobre TV3, és un escrit que ha fet un dels fundadors de Vilaweb, Vicent Partal, al seu diari electrònic. Us el copio literalment perquè crec que paga la pena llegir-lo i assabentar-se del que està passant, ni PP ni històries, ara és el mateix govern de la Generalitat que està actuant en contra de la nostra pròpia cultura... jo no entenc res. Que gaudiu i reflexioneu amb la lectura!
"Sort que són 'dels nostres'
No he sabut mai ben bé què volia dir això 'dels nostres', però sempre ho he entès. Quan algú diu que aquell o aquella 'és dels nostres' entenc que aquell o aquella comparteix algunes idees bàsiques, manera de ser, estil, un cert sentiment de país més enllà de les fronteres autonòmiques..., ja m'enteneu. I supose que per això em sent perplex perquè ahir TV3 va deixar de veure's a les Illes, que des d'ara reben el senyal internacional de TVC, com si foren Alemanya o la Xina. És indignant que després de vint-i-tres anys d'esforços titànics per tenir una cadena de televisió d'abast nacional, vertebradora de l'espai de comunicació, siguen precisament alguns 'dels nostres' els qui facen un pas que ni el PP de Jaume Matas no s'havia atrevit a fer. Ras i curt: quan el govern tripartit va arribar al poder a Catalunya, TV3 es veia de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i era la cadena de referència del Principat, igual que Catalunya Ràdio era la cadena de referència radiofònica. El balanç de la seua acció de govern, des d'aquest punt de mira, no pot ser més decebedor. TV3 és amenaçada a Catalunya Nord, a les Illes solament veuen una cadena de fireta dedicada als estrangers, al País Valencià tenim tres repetidors tancats i el govern valencià fa burla d'aquest cimbell de la reciprocitat que tant de temps ha fet perdre. I al Principat TV3 s'aguanta en un Barça brutal que ni valencians ni mallorquins no podem veure ni escoltar com voldríem mentre Catalunya Ràdio cau i cau. Només hem aconseguit, en canvi, veure a Barcelona Canal9 (en espanyol!) i la IB3Sat, dedicada també als alemanys o als xinesos. L'epopeia per a fer arribar TV3 de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és una de les històries més apassionants protagonitzades per la societat civil dels nostres països les darreres dècades del segle XX. I possiblement la victòria més neta que havíem aconseguit. Hi hagué un temps, ara sembla mentida, que qualsevol ciutadà d'Elx o de Cotlliure, de sa Pobla o de Saidí tenia un vincle senzill en comú: engegar la televisió i mirar TV3. És cert que TV3 mai no s'ha cregut que fóra la televisió de tots, però la seua sola presència era un fet robust i incontestable, el feix més potent que mai havia relligat totes les terres de parla catalana. No va ser fàcil perquè es va fer contra tota mena d'obstacles, alguns de ben grossos. Amb molta incomprensió a dins i a fora. Madrid no ho veia bé (però què en podíem esperar, si no veia bé ni TV3!). Els socialistes valencians tampoc (conten que Lerma va decidir de fer Canal 9 el dia que un xiquet li va dir que ell no era el president). Tots els qui van contra el català encara menys. I molts amb interessos econòmics també la miraven amb mals ulls, per més catalanistes que es digueren. Van provar d'amagar-la a base de canviar-la de freqüència. Van aprofitar que hi sintonitzaven centenars de milers de cases per promoure Canal 9 o La Sexta a base de pispar-ne el canal. Van enviar la guàrdia civil a tallar repetidors. Solament van aturar els atacs més durs la contundent defensa ciutadana de TV3 i l'actitud del president Pujol, un altre 'dels nostres', però tan diferent! Però ahir es va fer un pas en una direcció nova. L'atac ja no ve de fora, sinó que és arran d'un acord dels governs de la Generalitat de Catalunya i de les Illes Balears que el senyal de TV3 s'ha deixat de veure a Mallorca. Punt final. Gràcies 'als nostres' que avui governen a una banda i a una altra donant suport al PSOE. I supose que amb l'acord dels 'nostres', que tot i tenir els més alts càrrecs de responsabilitat política i tècnica en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no sembla que hagen tingut gens d'interès a aturar aquesta apagada..., o si més no, jo encara no he sentit que l'hagen contestada."
Avui seré breu però concisa. Una observació que tinc ganes d'explicar. L'altre dia estava a Lleida i vaig anar a l'estació d'autobusos a buscar l'autobús, lògicament, vaig agafar un "Vibasa", més que res perquè és l'únic bus que va cap a Tarragona.
Casualitats de la vida no vaig fer cas del que sempre ens diuen quan som petits "abans de sortir de casa sempre has de fer un pipí" i vaig haver de fer una visiteta a la cambra de bany de l'estació, i dic cambra de bany per anomenar-ho d'alguna manera fina. El que em vaig trobar va ser el que mostro a continuació en imatges.
Per si el text no es llegeix prou bé ho transcriuré: "1 MONEDA
20 CENTIMOS"
Sí, sí, tan real com la vida mateixa. De fet, tampoc em va cridar molt, molt l'atenció perqùè a l'estació de tren de Tarragona ja vaig veure que hi ha un labavo d'aquests prefabricats on has de posar-hi una moneda d'1 €uro, penso, per poder-lo usar, però és que crec que és penós que ens demanin diners per una cosa tan vital!
I això no és tot, eh! perquè després d'incertar "1 moneda 20 centomos" aquella estança que en diem cambra de bany estava... buf, no cal fer-ne comentaris, en males condicions és dir poc!
Des d'aquí la meva petita reivindicació personal, els espais públics són de tots i n'hem de tenir cura, tant els usuaris com l'Administració, i dic això perquè amb l'ús aquests espais es fan malbé, i, per tant, s'han de renovar o, com a mínim, condicionar-los perquè ens faci la sensació que ens hi podem sentir segurs. He observat que sobre tot en les estacions d'autobusos hi ha un gran ambient de deixadesa, pot ser que sigui perquè realment es fa servir el transport públic i per aquest motiu les instal-lacions no estiguin noves? potser sí. Us animo a què feu les vostres petites observacions sobre particularitats, cosetes que us cridin l'atenció com jo he fet, per exemple, una forma ben senzilla i eficaç de mostrar les mancances i gratituds de la terra on vivim. I aquí ho deixo, perquè he dit que avui seria breu.
Un repte és un repte i el que es promet s'ha de complir així que em poso a escriure la meva experiència per Ikea. Realment mai hi havia estat, va ser una tarda agradable, i surrealista, quantes vegades has anat a Ikea i t'has hagut d'amagar entre armaris perquè no sortís per antena (Ona la Torre) els crits del nen que gamberreja pel teu voltant? segurament una vegada a la vida, la del dilluns 27 d'abril! si tens clar com vols decorar la teva casa, habitació, Ikea és un paradís! hi ha de tot i de tots preus, bé, amb una excepció, si busques llençols no, NO N'HI HA! em vaig tornar boja buscant-ne i l'únic que trobes són fundes nòrdiques. Ja sabeu que a Suècia, la casa nadiua d'Ikea, hi fa molt fred... Si no tens clar que vols et pots tornar ximple, i jo, tot i saber el que volia també me'n vaig tornar una mica perquè m'hagués emportat tota la botiga! al final em vaig controlar i només em vaig gastar 86 euros: una tauleta de nit, paperera, estores, cortines, gotets per posar espelmes i espelmes perfumades, un armari de tela i alguna que altra rucadeta més.
L'aventura va ser la tornada a casa, evidentment anava en transport públic, si no tens carnet és el que hi ha, i sort que m'acompanyava una amiga perquè sinó no se com hagués arribat a casa.
Una grata experiència, sens dubte, hi vull tornar, m'agradaria, ara, més em val no perdre les instruccions pel camí la propera vegada... que és el que em va passa amb un dels mobles... vaig fer servir el meu enginy, i ara l'armari ja funciona hehehe quin desastre! Gràcies Clara!
Casualment veient El Club he enganxat l'entrevista, avui el protagonista era Albert Serra, i m'he quedat escoltant que passava, des del principi sabia que pagaria la pena. Per fer una mica de memòria Albert Serra és un gironí nascut el 1975. Recentment la seva popularitat ha augmentat degut al fet d'haver estat guanyador de tres premis a la primera edició dels Premis Gaudí, uns premis organitzats per l'Acadèmia de Cinema Català (per més detalls de la gala podeu llegir l'article que vaig publicar a Soitu.es), concretament El cant dels ocells, la seva última pel.lícula, un treball que a França s'està convertint en un autèntic film de culte, va ser la més galardonada de la nit, empatada amb Vivky Cristina Barcelona, de Woody Allen (era d'esperar, i encara no entenc el perquè de tants premis, no em va agradagens la última de l'Allen).
Així, es va endur el Gaudí a la millor direcció, millor pel.lícula en llengua catalana i millor fotografia. Per altra banda, dins la seva filmografia destaquen Crespià, the film not the village (2003) i Honor de cavalleria (2006) I el motiu del post? el personatge, malgrat les redundàncies, és un gran personatge en tots els sentits i interpretacions de la paraula. S'obre l'entrevista amb la música de la Velvet Underground, un dels grups preferits del convidat. Quan l'Albert Om li pregunta per què l'ha escollit respon que per canviar una mica de música després que, segons diu, hagin parlat tres quarts d'hora al programa sobre "Rock català", l'Om es sorprèn, potser no ha entès que parlaven sobre el nou programa que aquesta nit s'estrena Casal Rock, que sí, té com a tema principal el Llença't de Lax'n'Busto però que no és el contingut principal. El "malentès" inicia un tema important, a l'Albert Serra no li agrada la música en català, comenta que, de fet, no li agrada la música que es fa ara, però remarca que la música catalana actual és especialment dolenta. Explica que dels 4000 discs que té, s'ha venut pràcticament tots els que té a partir dels anys 80. No cal dir res més, i en certa manera estic d'acord amb ell, no és que pensi que tota la música feta en català sigui dolenta, simplement que no m'agrada el "sectisme" que hi ha, no hem de recolzar i enlairar pel cel una música perquè només estigui cantada en la nostra llengua, hauríem de ser prou crítics i tenir l'autoestima suficient per saber decidir el que realment és de qualitat i el que no, només d'aquesta manera, i prenent com a referents la innovació, la visió de futur i potenciant els nostres trets autèntics i distintius, sense mirar-nos el melic i deixar-nos emportar pel consumisme i el producte bonic i fàcil que predomina, aconseguirem una música decent.
Tornant a l'entrevista, a Serra li agrada la fama, sobre tot, perquè així serà molt més fàcil poder finançar els seus propers projectes. Una dada curiosa, el guionista i director, va estudiar filologia hispànica. Quan arriba el moment de parlar dels premis Gaudí que va guanyar El cant dels ocells l'Albert Serra pràcticament no s'immuta, "no va significar res per tu rebre aquests tres premis?", l'Albert Om torna a fer uns ulls com uns plats, "home, no va significar grann cosa, un petit reconeixement". Passem a la següent pregunta. No, no li agrada la política i ideologicament no té cap referència, serà una mostra de la nostra societat desenganyada políticament? Però per no interessar-li la temàtica prou informat que n'està, en un dels seus viatges a Alemanya, eclipsat positivament per les polítiques ecològiques, comenta que s'ha ingeniat una nova ´teoria política que consisteix que les autonomies, els municipes, les diputacions i l'Estat Espanyol estiguin governats cadascún per un partit diferent, un d'extrema dreta, un de dretes, un d'esquerres... així entre tots s'anirien compensant i estaria més equilibrat. També ha dit que si no funciona, com que una legislatura dura quatre anys, a la propera es canvia i llestos. El nostre protagonista va estudiar en un col-legi de l'Opus, però no és religiós, tot i així sent una mica d'atracció pel Papa. Sent inspiració per l'esperit de lluita de Stalin i Hitler, i perdoneu per la paraula, però quins "ous" que té aquest home de dir tot això, quina barbaritat! però si mires en el fons fons de les paraules... aquests dos dictadors indesitjables van lluitar per la "seva" causa incansablement i com diu Serra, "potser sí que massa en l'extrem" (menys mal!), desitjo que fos aquesta actitud inamovible d'aconseguir els seus propòsits el que admira, perquè sinó... Albert Serra és una persona que no mira la televisió, però llegeix els diaris (d'aquí els seus coneixements polítics), diu que la televisió "mata els sentiments autèntics de les coses", gran frase, sincerament la oració que més m'ha agradat de tota la entrevista. Comenta que la tele perverteix, "jo t'estic pervertint?" pregunta l'Albert Om, "una mica sí", respon l'altre Albert. Critica el mitjà per on aquells instants està sortint en directe, que la tendència és que cada vegada hi hagi menys programes en directe, generalitzant, i que això trenca la immediatesa. En aquest aspecte estic molt d'acord en ell, no tinc res més a afegir. Parlant del seu futur ens avança que està fent una nova pel-lícula, que el que s'ha vist fins ara no és res, "el que vindrà és molt més impressionant". Albert Om s'acomiada d'ell preguntant-li si li agrada el futbol, n'intuïu la resposta? ja us la dic jo: No.
De tot se n'aprèn, i haurem d'esperar per conèixer més detalls d'aquest personatge, freak o artista? boig o lúcid? la nostra cultura és variada, i per gustos colors. Alguna observació? jo crec que per avui n'he tingut prou, la meva dosi de reflexió s'ha saciat.
Reprodueixo un article que he llegit, ha estat publicat a El Punt i realment m'ha confirmat les meves sospites i preocupacions. L'autor és en Magí Sunyer, antic professor meu de filologia catalana, una gran persona i també un exemplar docent.
"Falten filòlegs
Fa temps que s'avisa de la greu situació que es pot produir en els propers anys en el segon ensenyament per la poca afluència d'estudiants als estudis de filologia catalana. Fa unes setmanes es va explicar que a Tarragona no hi havia filòlegs en llista d'espera i que les substitucions per baixa de professor titular no es podien cobrir a temps. En la perspectiva d'abundants jubilacions durant la propera dècada, es presenta un panorama que, si per una banda sembla de felicitat laboral per als estudiants actuals, per l'altra hauria d'activar les alarmes per les conseqüències que aquest estat de les coses pot provocar. El problema no el tindrà ben bé la maquinària administrativa d'ensenyament, perquè, amb aquestes directrius pedagògiques que no donen cap mena d'importància a la formació acadèmica dels professors, si no tenen filòlegs hi posaran altres llicenciats o graduats; el problema serà de país. El problema ja és de país en l'actualitat, perquè la crisi del segon ensenyament és clara i greu. Si s'entra a l'abordatge en els estudis de llengua i literatura catalanes i es decideix que són impartits per personal no especialitzat, no tan sols minvarà la qualitat de l'ensenyament sinó que també es produirà una disminució de la consciència nacional en els professors més sensibles a transmetre-la, i la desnacionalització creixerà. Els coneixements de llengua i literatura catalanes i la situació en unes coordenades precises sobre la unitat de la llengua i les necessitats sociolingüístiques del país s'ensenyen als futurs professors en els estudis de filologia catalana. Durant els darrers lustres, els governs catalans no han treballat per potenciar-los, al revés, han amenaçat de retallar-los. Com ara, que la Generalitat els desprestigia amb l'eliminació del nom, filologia catalana, en una desnacionalitzadora demostració d'autoodi."
Després de llegir aquest text, poques coses més puc afegir. Realment em preocupa, per una banda penses "millor, que tindras feina assegurada!", després em passa pel cap "la meva vocació no és ser professora de català en un institut", i per últim, el pensament més important "però amb quin nivell sortiran els estudiants si els dóna classe un llicenciat amb qualsevol titulació i títol de Nivell D?". Hi ha la possibilitat que un d'aquests "nous professors de català" (sense ser filòlegs) expliqui i transmeti els continguts de l'assignatura molt millor que un filòleg, al cap i a la fi, ser filòleg tampoc no vol dir res, ja sabem com està la universitat, però una cosa sí que puc dir, en els meus quatre anys estudiant filologia catalana, no seré la millor especialista en la matèria del món, però una cosa sí que l'he après, he adquirit una consciència lingüística que abans no tenia, he après a estimar més la meva llengua, amb les seves coses bones i dolentes, i no només sobre la llengua, sinó també sobre el context social i la política lingüística. Només espero, que aquests professors sentin una miqueta aquesta inquietud i transmetin als seus alumnes una actitud favorable, sinó, sí que comencem a estar una mica perduts...
L'altre dia mirava per la televisió la pel-lícula Willy Wonka & la fábrica de chocolate, que no s'ha de confondre, tal i com em va passar a mi en un inici, amb la pel-lícula Charlie y la fábrica de chocolate de Tim Burton, són versions diferents, una més vella que l'altra i també de directors diferents. Bé, doncs va ser veure aquesta pel-lícula i sentir un desig desenfrenat de menjar xocolata! llaminadures, dolços, figures de xocolata, rius de cacau... flors de caramel! un somni desitjat per qualsevol infant, igual com quan t'imagines estant dins la caseta de la bruixa de Hansel i Gretel, una caseta comestible feta amb dolços i les millors llaminadures del món! ja em ve salibera, i totes aquestes dolces descripcions són la fase preliminar del gran dia de la mona, per què? doncs perquè hi veig una similitud, la xocolata i els dolços. Demà molts nens, i no tant nens, arreu de Catalunya tastaran les seves mones de pasqua de les mans dels seus padrins, una ilu-lsió més, una festa més, segons com es miri, un dia comercial més, però en el fons per aquells a qui els agradi sentir les tradicions des de dins, i per als innocents nens, és un dia especial, com a mínim quan era petita, per a mi ho era, i ara, en certa manera, encara consevo una mica d'aquesta il-lusió.
Qui no ha somniat en tenir un vaixell pirata de xocolata? o una mona ben gran? una caseta? una princesa? una pilota de futbol? un ninot gegant? figures boniques i sobre tot immenses! ho vaig poder veure en un aparador d'una bomboneria, el somni de qualsevol infant que gràcies a les mans màgiques dels artesans es poden fer realitat, per aquest motiu, si podeu, permeteu-vos el luxe de regalar grans figures de xocolata, ara, també us he de dir que els preus són proporcionals a la grandària de la figura!, no us espaordiu quan veieu l'etiqueta... Gaudiu del dia, diuen que demà farà sol!, atipeu-vos de dolços, de pastís, si us ve de gust, assaboriu el cava! ja tindrem temps per anar a cremar les calories sobrants, no patiu, que els bons moments són els que es recorden i els que et fan pensar, dia rere dia, que paga la pena viure! Bon dia de la mona i llarga vida a la xocolata! ;)
